Text de la meva carta a "ELS LECTORS OPINEN" del diari LA VANGUARDIA, que va ser publicada a l'edició electrònica del 17/9/2007.

Fa referència a dues notícies publicades el mateix dia i en el mateix diari.
Dono la meva impressió d'aquell moment, com a consumidor de notícies.
.
.
"SANCIONS PECUNIÀRIES".
.
"Aquests últims dies han aparegut dues noticies a la premsa, aparentment sense cap relació directa",............. seguir llegint

"LA JUBILACIÓ" ( LA MEVA)


... De totes les accepcions que en el diccionari de la "Real Academia Española de la Lengua" hi ha sobre la paraula Jubilació, que n’hi ha vàries, personalment em quedo amb la que textualment diu "Alegrarse, regocijarse".


En el diccionari de la Llengua Catalana l’accepció mes atraient diu "alegria viva, expansiva".
Veritablement, són significats molt interessants, en els quals segurament pocs de nosaltres hem reparat quan pensem o quan ens arriba el moment de la jubilació.


També és veritat que en els mateixos diccionaris esmentats hi ha altres accepcions, com "Desechar algo por inútil (encara sort que diu "algo" i no "alguien"), o "Eximir de la feina, d’un càrrec, etc, per vellesa o altres motius, una persona i assenyalar-li una pensió vitalícia".


Sigui com sigui, aquesta paraula ve del llatí Iubilare que significa "fer crits d’alegria".

No n’hi ha pas per menys. Hi ha molts motius per fer crits d’alegria quan s’arriba a aquest moment. El sol fet d’arribar-hi (estar viu) ja és suficient, però si, a més, s’hi arriba amb salut física i plenitud mental, amb família, fills, nets, és com jugar i a sobre, guanyar.


S’entén que estic parlant de la jubilació ordinària, que a l’Estat Espanyol i a Catalunya és als 65 anys, no de les pseudo-jubilacions o prejubilacions, que ara estan tan a l’ordre del dia (Caixes, Bancs, RENFE, Telefònica), i que es produeixen d’una manera forçosa per interessos econòmics, regulacions de personal, etc., a unes edats increïbles i a uns costos inimaginables.
Jo em refereixo al moment de la retirada després d’una vida professional intensa, plenament satisfactòria, que m’ha deixat el bon gust de boca d’haver fet una feina ben feta i d’haver-me realitzat personalment i professionalment.


Amb tot, el motiu més interessant per "fer crits d’alegria" és a dir per jubilar-se, tal com deia un meu amic italià és "essere padrone del mio propio tempo". Està clar! durant tot aquest temps l’amo del nostre temps ha estat un altre, si res més no, l’horari!!


Quina cosa més maca!. Que no és el que hem estat tots somiant durant tot el temps que hem estat treballant?. Qui no ha pensat en ser econòmicament independent i disposar de temps per fer el que vulgui? Tot i que jubilar-se no vol dir necessàriament ser econòmicament independent, l’economia no ha de minvar la capacitat de ser l’amo del teu propi temps ni de cridar tan fort com vulguis.


Doncs bé, ja ho tenim: la solució és "fer crits d’alegria", jubilar-se, i poder fer tot allò que no hem pogut fer fins ara.


L’augment inqüestionable de l’esperança de vida, que segons les últimes estadístiques, se situa en 83 anys per a les dones i en 76 per els homes, ha fet que la fauna pensionista augmenti.


És evident que ara hi ha més possibilitats d’arribar en bones condicions a la jubilació i, previsiblement, tenir uns anys per gaudir-la.
Paral·lelament han augmentat les activitats de tot tipus, culturals, de lleure, esportives, etc. i cada cop és més habitual veure gent gran en els centres on s’hi practiquen, per no parlar dels viatges i excursions, aprofitant l’ús de les Companyies aèries de baix cost, Inserso i agrupacions de tota mena.


El canvi ha estat tan important, que fins i tot es pot parlar d’autèntica saturació d’activitats d’aquest col·lectiu, fent bo aquell anunci televisiu que presentava uns avis moderns i actius donant llargues al seu fill que pretenia que s’ocupessin dels néts, i que el feia exclamar davant dels seus propis fills: "l’avi no pot ocupar-se de vosaltres, està molt ocupat, molt ocupat", amb evidents mostres de malestar.


Un altre aspecte molt significatiu d’alguns jubilats i avis d’avui, vull dir jubilats i amb néts a la vegada, és precisament els trastorns de tota mena (ansietat, dolor), que els produeix el fet que per imperatius forçosos hagin de tenir cura dels néts quotidianament, per tal que els pares puguin desenvolupar les seves tasques professionals.


Això es així fins el punt que, independentment del trastorn que els representa la impossibilitat de poder atendre les seves pròpies necessitats i ocupar el seu temps -ara en propietat- com els vagi més bé, aquest fet els pot comportar altres problemes físics i psíquics.
Els metges coneixedors d’aquesta problemàtica, quan tracten pacients d’aquesta edat i condició, indefectiblement pregunten: que té néts, vostè? quants en té?, estan al seu càrrec? etc...
Jo sóc del parer que la jubilació s’ha de preparar, si es pot. Tinc amics i persones properes a les que la jubilació els va arribar d’una manera sobtada i no volguda. Pràcticament per a tots ha estat un malson que els ha comportat moltes dificultats a l’hora d’assumir el seu nou estat i de planificar el seu dia a dia.


Una bona planificació feta amb temps suficient per pensar-hi, no només permet saber què és el que hom voldrà fer després de deixar la seva activitat professional, sinó que facilita l’adaptació a la nova situació, de tal manera que fins i tot es pot donar el cas que abans d’arribar-hi ja s’estigui esperant amb una certa il·lusió.


Això està a les antípodes de la situació en què es troba la persona a qui la jubilació li arriba forçadament i inesperadament, o de la que no s’ha preocupat en pensar-hi fins que no la té a sobre.
Amb tot, crec que el més important, a banda de saber com ocupar el nostre temps, ara que en som propietaris, és mantenir ocupat el nostre CERVELL.


Tot el que he dit fins ara hi ajuda, però el que s’ha de aconseguir és mantenir l’activitat intel·lectual, al nivell de cadascú, de manera que es retardi al màxim possible la inevitable i constant pèrdua de matèria grisa (neurones). Que "LA" neurona ens duri el màxim temps possible.


No menys importància li dono a l’aspecte físic, que també s’ha de planificar i practicar, fent bo allò de “mens sana in corpore sano”.
En fi, això es el que ha donat de sí aquest escrit, que no ha pretès res més que aprofitar l’ocasió d’escriure sobre allò que penso en aquests dies i que forma part de la preparació de la meva pròpia jubilació.
Moltes gràcies i fins a la propera.


Manel