LA QUALITAT DE L'INFORMACÓ

Fa molts dies que tinc ganes d'escriure sobre l'actualitat política, social i fins i tot econòmica, però la veritat és que sempre m'he n'he estat perquè no vull ser reiteratiu amb tocar els temes que cada dia estan a la premsa i que penso que ja cansen una miqueta.
A mi em cansen per la manera en estan tractats en general per els medis. Es a dir em cansen els mitjans de comunicació.
Deixant de banda algunes honrosíssimes excepcions, avui és molt difícil llegir un article que no sigui clarament partidista o que "escombri cap a casa", arribant fins hi tot a emmascarar la realitat.
Ja sé que el diaris solen tenir una tendència, que sempre ha estat així i que sempre ho serà. Però aquesta constatació no vol dir que necessariament hagi de ser així, a la força, això és precisament el que cansa.
¿Perquè un periodista no pot ser parcial?. ¿Perquè no es limiten a informar d’allò que ha succeït sense deixar-se portar por la seva tendència, política, religiosa, moral, ètica o de qualsevol altre mena, deixant anar la seva opinió personal sobre el tema, d'una manera a vegades vergonyosa?

Ja sé que tota persona te dret a pensar d'una manera determinada i a identificar-se amb ideologies concretes siguin de la mena que siguin, però hi ha professions a on aquest dret s’hauria de portar més dignament, en benefici de la honestedat en la tasca professional i fins hi tot del èxit de la mateixa.

¿Com poden si no, per exemple els jutges dictar sentència justa en casos difícils a on es tracten temes religiosos, morals o polítics?.

Hem estat dos anys per consensuar l’orgue de govern de la justícia (CGPJ), per acabar com sempre amb nomenaments clarament partidistes i en alguns casos, fins i tot, de la facció més radical respectiva.

Per altra banda les noticies a la premsa ens arriben manipulades i fins i tot falsejades respecta de la seva realitat, fent-nos creure el que volen segons el color del diari, periodista o analista, i el que és pitjor, segons la informació de que, disposen ells mateixos. No oblidem que els periodistes en general es nodreixen de altres noticies emeses per agències d'informació amb interessos desconeguts per a un pobre mortal que al mati tot esmorzant, obre el diari.

Tots els medis de comunicació, han estat aquests dies donant informació, opinant i analitzant la guerra a Geòrgia.
Uns culpen clarament als Russos per haver enviat les seves tropes en defensa de les teòrica autonomies de Osetia i Abjasia.
D'altres responsabilitzen al President georgià Saakashvili d'haver invaït inopinadament i per sorpresa Osetia del sur, causant una matança tildada de genocidi per la part Russa.
I n'hi ha que diuen que Saakashvili ho ha fet influenciat i ajudat econòmica i militarment per Busch, per tal d’assegurar-se l'abastament de gas i petroli per mediació dels gaseo-oleoductes que passen per Osetia i Geòrgia amb sortida directa al mar Negre.

Segurament tothom te la seva raó però dingú explica el que realment ha passat i a ben segur que es sab. El que vull dir és que el problema concret de " qui va començar primer" no esta clar- Sembla ser que Alemanya ha nomenat una comissió per determinar que és el que va passar realment.- i entre tant, els medis de comunicació van dient la seva, prejutjant segons les seves tendències.
¿Perquè tota la premsa mundial planteja aquest tema com un enfrontament amb inici de possible guerra freda entre Rússia i Occident?. ¿Perquè la OTAN no pregunta a Rússia si vol formar part de la mateixa?. Potser tindríem una sorpresa. Avui ni russos ni americans ni ningú, està interessat en una guerra d'aquest tipus (mundial), sí en altres.

El tema de la Memòria Històrica és un clar exemple d’això que vull manifestar en aquest escrit. S'han sentit i llegit bajanades de tots tipus oblidant el que és més important que és que hi ha moltísim gent que vol saber a on estan el seus familiars assassinats i donar-los sepultura. Per aconseguir-ho han presentat la corresponent demanda judicial, a la que se l'hi ha de donar tràmit.

Els periodistes en general han personalitzat aquest tema en el Jutge Garzón, donant a entendre que és una qüestió personal del magistrat per afany de protagonisme i notorietat. ! Increïble!.

¿Perquè no hi ha cap periodista o medi que expliqui clarament quin és el sistema per atorgar el casos que arriben al l'Audiència Nacional?. Potser arribaríem a saber que aquest cas l'hi podria haver tocat a qualsevol altre dels magistrats que la composen.
Per altra banda cap mitjà fa l’èmfasi necessari en el fet de que la demanda, en aquest cas del jutge Garzón, va dirigida a qualsevol persona que fos assassinada a partir de 17 de Juliol del 1936, el dia abans de cop d'estat, independentment de que l’assassí fos d'un costat o de l'altre. ¿A que bé doncs aquesta polèmica que han creat el mitjans?.

De economia, crisis, recessió, banca, hipoteques, etc., no en vull parlar, ja que aquí si que el color del llapis del que escriu és decisiu per determinar la tendència política i crear un estat d’opinió cap a les seves posicions, amb impunitat absoluta per dir el que es vulgui i alterar i manipular les masses.
Hi ha crisi, es evident, però el tractament que la premsa l'hi esta donant no és en molts casos, ni clar, ni verídic, ni contrastat i si és partidista i sensacionalista.
Segons el que ens arriba aquesta no és una crisi, és la crisi (desprès d'aquesta el caos).
Realment cansa, cansa aquesta manera de informar.
De tota manera soc conscient que els receptors de la informació (que som tots) també pertanyem a un tipus determinat de ideologia, comprem el diari que volem, llegim i escoltem allò que volem llegir i escoltar i ens deixem portar i ens creiem a aquells que volem. En definitiva per la nostra part és un problema de formació, informació i criteri.

QUI ROBA UN OU ROBA UN BOU. IMPUNITAT!, QUE NO, IMMUNITAT!

Aquests dies, martiritzats contínuament per tantes i tantes manifestacions absurdes, partidistes, inviables, dirigides únicament a intentar aconseguir un grapat de vots per a les properes eleccions, hom trobaria una quantitat immensa de temes per opinar.
Que si els bisbes, que si els 400€, que si jo plantaré més arbres que tu, que si els immigrants,.... etc.

El problema és que els temes són molt importants, però els litigants no els toquen amb la profunditat que es mereixen. Simplement els utilitzen políticament, sense cap intenció ni tan sols de complir-los. Perquè aquesta es una altra, tot això que ara diuen després ni se’n recorden, i es queden tan amples. IMPUNITAT!!.
Realment pensen que els votants som tontos, estan insultant i qüestionant contínuament la nostra intel•ligència. On són els autèntics programes, els postulats... ?. ...., el que es diu en veu alta s’ho emporta el vent!.
La nostra vida i el nostre món estan plens de problemes autèntics que volen una solució. Contínuament s’estan trepitjant els drets de tothom, de la dona, de l’home, de l’infant, de l’immigrant, de la fauna, de la flora, de les comunitats autònomes, dels consumidors... etc.... i no es fa res de res.

Aquí teniu un petit, insignificant i simbòlic exemple......L'OU!

Avui he llegit quelcom a la premsa sobre les dificultats de tota mena que Telefònica ha posat a un abonat seu que vol rescindir el contracte i anar-se’n a una altra Companyia. Sembla ser que fa tres mesos que ho està intentant i no només no ho ha aconseguit, sinó que, en el procés ha perdut les connexions a Internet, la pàgina web i el correu electrònic, sense possibilitat de connectar-se amb el nou proveïdor per no disposar de la baixa de telefònica, que increïblement li aplica costos de transacció, és a dir pel canvi!!
El més preocupant de tot és que sembla ser que aquest abonat de Telefònica té una oferta de la competència que li representaria estalviar-se el 50% de la despesa actual, i no ho pot fer.
Aquesta situació ja és coneguda, hi ha moltes empreses que posen barreres de tot tipus per tal de no deixar marxar lliurement el client, com hauria de ser en una autèntica economia de lliure mercat.
Per més conegut que sigui aquest fet, fins i tot per l’Administració de l’Estat, aquesta no hi posa remei i el consumidor continua completament indefens i atrapat en contractes i clàusules lleonines, que ni tan sols ha vist mai.

Paradoxalment, aquests dies surt un anunci a televisió, força espectacular per cert, a on Movistar ofereix 6000 missatges gratis a qui faci una alta, no una alta qualsevol, ha de ser provinent d’una altra Companyia, has de portar el contracte de l’altre!. És a dir, a l’hora de captar clients d’altres hi ha un tracte amable i generós per tal d’enllaminir-los i raptar-los per tenir-los com a OSTATGES ( títol del article de la premsa, per cert), per sempre més.
Aquesta impunitat és realment exasperant. La de Telefònica, i la dels polítics que tantes mostres n'han deixat al llarg de l'historia. EL BOU. (Veure fotografies al.lusives a la columna dreta.)
El polítics en realitat fan el que volen, o el que es pitjor, el que poden. Segurament és això últim. No tenim politics bons ..TENIM ELS POLÍTICS QUE ENS MEREIXEM, els que votem.
Aquest sentiment meu està força generalitzat i provoca ganes de no votar, que és el que els polítics temen aquest cop, l’ABSTENCIÓ, tot i que això afavoriria més a uns que altres. L’últim recurs en aquesta tessitura seria el VOT EN BLANC.

SIMFONIA DE NETS

S’han acabat les festes de Nadal i tot torna a la normalitat de la vida quotidiana. Per a mi han estat unes festes molt felices i molt especials i em ve de gust escriure sobre el factor que més ha contribuït a aquesta felicitat.

Vull escriure sobre el néts. No sobre els néts en general, sinó sobre els meus néts.
En tinc cinc de dos fills, un en té tres i l’altre dos. N'hi ha que els tenim molt a prop, és a dir que ens veiem si no cada dia, si molt sovint, cada setmana com a mínim.
N'hi ha tres que els tenim a 1.200 Km. de distància, però no per això el contacte és menys assidu ni intens, com a mínim nosaltres ens desplacem unes quatre vegades a l’any per passar els caps de setmana amb ells i ells ens vénen a veure per vacances d’estiu i de Nadal, indefectiblement. Per altra banda, estem en contacte permanent aprofitant les noves tecnologies de comunicació.
En total tenim tres nens i dues nenes i les edats van entre els 7 anys del més gran fins els 13 i 14 mesos del dos més petits. Els dos del mig tenen tres anys ja complerts, ja fa algun mes.
Són en Carlos, la Clara, en Gerard, la Marta i l’Àlex, per ordre de naixement.

Tenim molta sort, són criatures sanes, alegres i espavilades, però a més tenen altres trets que a mi personalment m’omplen de joia i són els que em fan pensar que tenim molta sort, tot i que en aquests aspectes, jo sóc dels que pensa que hom té el que es mereix, o que es recull el que es sembra; m’explico.

Aquests nens son carinyosos, tots cinc sense excepció son carinyosos. Tenen el seu caràcter ben diferent evidentment, tenen el seus moments, però són carinyosos i ho demostren en multitud d’ocasions, i això a mi em dóna una alegria especial.

L’altre dia vaig anar-ne a buscar un al "cole", cosa que no faig habitualment ni de lluny. Doncs bé, l'alegria, la il•lusió i la cara de satisfacció del meu nét quan va veure que l’esperava el seu avi, no es pot descriure fàcilment. Fins i tot quan vàrem arribar a casa seva va interrogar la seva mare amb la mirada - tot fent-li els petons reglamentaris i assenyalant amb el dit cap a mi - com dient mira mama qui ha vingut a buscar-me. No varen caldre paraules ni explicacions, ell es va sentir feliç, em va fer feliç a mi i el que és millor, tots dos ho vàrem saber.
Per no parlar de les corredisses amb els braços enlairats que fan per donar-te un petó, quan arriben els que tenim més lluny. Es impressionant!.
Fins i tot els més petits demostren de sobte, sense més, el seu carinyo fent una abraçada apropant la galta, quan els tens agafats.
Això són només alguns exemples d’una infinitat d’ocasions que he tingut, d’experimentar això que a mi tant m’omple, el carinyo.
I dic que tenim el que sembrem, senzillament perquè els seus pares i els respectius, els meus fills, també són molt carinyosos. I per què son carinyosos els meus fills ........?

Aquest Nadal hem pogut passar-lo plegats, cosa que no succeeix gaire sovint. Ho hem aprofitat a fons. Hem estat a casa i fora de casa, sempre plegats, gaudint dels acudits d’un i de l’altre i de l'espontaneïtat dels més petis, els quals estan aprenent a caminar a l’hora, la qual cosa no deixa de ser ben divertida i fins i tot sorprenent.


Des del meu punt de vista, la satisfacció com a avis te dues vessants ben diferenciades i molt enriquidores. L’una és la pròpia relació personal que mantens amb cadascun dels néts, que és enriquidora per ella mateixa, i a la vegada la que tenim entre tots plegats que ens beneficia doblement. Però des de la perspectiva de pare hi ha un gaudiment afegit, que és la satisfacció que dóna el fet, tan obvi, que siguin els fills-es dels teus fills-es.

Veure que els teus fills estan satisfets amb els que són els teus néts, que els estimen, que els cau la baba igual que a tu, és, com dic, un factor d’alegria afegit.

Una mostra de carinyo per a mi molt especial i per a tots, ha estat la celebració del dinar de la meva jubilació, a on he tingut l’ocasió de viure de nou una forta sensació de carinyo per part de fills, néts i una família amiga composada per set persones, totes adultes i carinyoses.


Bé, desitjo de tot cor que tothom tingui l’ocasió d’experimentar el que, segurament, no he estat capaç de transmetre i que ben segur que molts pensareu que és una sensibleria obvia, pròpia de qualsevol avi. En part és veritat,............ de qualsevol avi que tingui fills i néts i amics carinyosos.
Jo els tinc i els dono gràcies i........ carinyo.

REI CREMAT

L'espectacle que hem viscut arran de la Conferència Iberoamericana i, més concretament, l’incident provocat per les contínues interrupcions del President de Veneçuela Hugo Chavez al discurs de José Luis R. Zapatero i sobretot la inesperada interpel•lació, per dues vegades, del Rei i Cap d’Estat' d'Espanya a Chavez, justificaria sobradament l’adjectiu de República ,i ara Monarquia bananers.
No he llegit ni escoltat articles ni comentaris de països com Dinamarca, Suècia, Holanda o Anglaterra sobre aquest tema, però puc imaginar-me perfectament que s’ho deuen haver passat d’allò mes bé.
Fins ara, els habitants d’aquest països estaven acostumats a les sobreactuacions de presidents sud-americans com Castro, Chavez o altres. La diferència aquest cop és que se’ls ha afegit el Rei d’Espanya, que a més hi era com a Cap d’estat.
La desafortunada intervenció del Rei potser no va ser sobreactuació, però és evident que, com a mínim, va ser una actuació a visceral impròpia d’un Cap D’estat i totalment innecessària
No sé quina capacitat poden tenir les belles i tradicionals socialdemocràcies d’Europa per discernir entre Hispanoamericà i Hispànic o Espanya, peró molt em temo que després d’aquest vergonyós espectacle, per a ells tot deu ser el mateix.
Tots han estat molt desafortunats, començant per Bachelet, Chávez, Ortega i el propi Rei d’Espanya. L’únic que ha estat a l’altura ha estat en Zapatero, que es va esforçar per contenir en Chávez i va intentar reconduir la situació, fins que el Rei es va aixecar i se’n va anar. L’única cosa que va fer, tard, però bé.
El Rei està cremat. Aquesta i/o un cert grau de senilitat per assistir i aguantar actes d’aquest tipus, poden ser les úniques causes que expliquin una actuació d’aquest tipus.
Després dels episodis de la crema de fotografies del Rei a Girona i posteriorment en altres poblacions de Catalunya i sobretot després de la gran transcendència mediàtica que se li va donar al tema, va venir el qüestionament de la Monarquia per part tant dels grups mes radicals d’esquerra com de les faccions mes dretanes, encapçalades per l’emissora de la Conferència Episcopal.
Aquesta inhòspita i no volguda permanència en els mitjans de comunicació i tertúlies de tota mena ha desgastat la imatge del Borbó, que ha acabat cremant-se tot solet sense necessitat de fer-ho en una Plaça amb fotografies i amb combustible.
Entremig, ja fa temps que s’estava coent la separació dels Ducs de Lugo, que tot i que pot semblar una qüestió intranscendent per aquest tema, jo crec que per la particular idiosincràsia d’aquesta monarquia, no ho és.
A aquestes alçàries socials, tot té un altre caire i de la mateixa manera que per tal que un fill o una filla del Rei es casi, aquest ha de donar la seva autorització, perquè es descasin, també ho ha de fer. I ben segur que no ha estat fàcil i ha contribuït al desgast esmentat.
Ara només faltaria que aquest matrimoni fos donat, d’aquí a un temps, com a no vàlid pel Tribunal de la Rota.Temps al temps...

Text de la meva carta a "ELS LECTORS OPINEN" del diari LA VANGUARDIA, que va ser publicada a l'edició electrònica del 17/9/2007.

Fa referència a dues notícies publicades el mateix dia i en el mateix diari.
Dono la meva impressió d'aquell moment, com a consumidor de notícies.
.
.
"SANCIONS PECUNIÀRIES".
.
"Aquests últims dies han aparegut dues noticies a la premsa, aparentment sense cap relació directa",............. seguir llegint

"LA JUBILACIÓ" ( LA MEVA)


... De totes les accepcions que en el diccionari de la "Real Academia Española de la Lengua" hi ha sobre la paraula Jubilació, que n’hi ha vàries, personalment em quedo amb la que textualment diu "Alegrarse, regocijarse".


En el diccionari de la Llengua Catalana l’accepció mes atraient diu "alegria viva, expansiva".
Veritablement, són significats molt interessants, en els quals segurament pocs de nosaltres hem reparat quan pensem o quan ens arriba el moment de la jubilació.


També és veritat que en els mateixos diccionaris esmentats hi ha altres accepcions, com "Desechar algo por inútil (encara sort que diu "algo" i no "alguien"), o "Eximir de la feina, d’un càrrec, etc, per vellesa o altres motius, una persona i assenyalar-li una pensió vitalícia".


Sigui com sigui, aquesta paraula ve del llatí Iubilare que significa "fer crits d’alegria".

No n’hi ha pas per menys. Hi ha molts motius per fer crits d’alegria quan s’arriba a aquest moment. El sol fet d’arribar-hi (estar viu) ja és suficient, però si, a més, s’hi arriba amb salut física i plenitud mental, amb família, fills, nets, és com jugar i a sobre, guanyar.


S’entén que estic parlant de la jubilació ordinària, que a l’Estat Espanyol i a Catalunya és als 65 anys, no de les pseudo-jubilacions o prejubilacions, que ara estan tan a l’ordre del dia (Caixes, Bancs, RENFE, Telefònica), i que es produeixen d’una manera forçosa per interessos econòmics, regulacions de personal, etc., a unes edats increïbles i a uns costos inimaginables.
Jo em refereixo al moment de la retirada després d’una vida professional intensa, plenament satisfactòria, que m’ha deixat el bon gust de boca d’haver fet una feina ben feta i d’haver-me realitzat personalment i professionalment.


Amb tot, el motiu més interessant per "fer crits d’alegria" és a dir per jubilar-se, tal com deia un meu amic italià és "essere padrone del mio propio tempo". Està clar! durant tot aquest temps l’amo del nostre temps ha estat un altre, si res més no, l’horari!!


Quina cosa més maca!. Que no és el que hem estat tots somiant durant tot el temps que hem estat treballant?. Qui no ha pensat en ser econòmicament independent i disposar de temps per fer el que vulgui? Tot i que jubilar-se no vol dir necessàriament ser econòmicament independent, l’economia no ha de minvar la capacitat de ser l’amo del teu propi temps ni de cridar tan fort com vulguis.


Doncs bé, ja ho tenim: la solució és "fer crits d’alegria", jubilar-se, i poder fer tot allò que no hem pogut fer fins ara.


L’augment inqüestionable de l’esperança de vida, que segons les últimes estadístiques, se situa en 83 anys per a les dones i en 76 per els homes, ha fet que la fauna pensionista augmenti.


És evident que ara hi ha més possibilitats d’arribar en bones condicions a la jubilació i, previsiblement, tenir uns anys per gaudir-la.
Paral·lelament han augmentat les activitats de tot tipus, culturals, de lleure, esportives, etc. i cada cop és més habitual veure gent gran en els centres on s’hi practiquen, per no parlar dels viatges i excursions, aprofitant l’ús de les Companyies aèries de baix cost, Inserso i agrupacions de tota mena.


El canvi ha estat tan important, que fins i tot es pot parlar d’autèntica saturació d’activitats d’aquest col·lectiu, fent bo aquell anunci televisiu que presentava uns avis moderns i actius donant llargues al seu fill que pretenia que s’ocupessin dels néts, i que el feia exclamar davant dels seus propis fills: "l’avi no pot ocupar-se de vosaltres, està molt ocupat, molt ocupat", amb evidents mostres de malestar.


Un altre aspecte molt significatiu d’alguns jubilats i avis d’avui, vull dir jubilats i amb néts a la vegada, és precisament els trastorns de tota mena (ansietat, dolor), que els produeix el fet que per imperatius forçosos hagin de tenir cura dels néts quotidianament, per tal que els pares puguin desenvolupar les seves tasques professionals.


Això es així fins el punt que, independentment del trastorn que els representa la impossibilitat de poder atendre les seves pròpies necessitats i ocupar el seu temps -ara en propietat- com els vagi més bé, aquest fet els pot comportar altres problemes físics i psíquics.
Els metges coneixedors d’aquesta problemàtica, quan tracten pacients d’aquesta edat i condició, indefectiblement pregunten: que té néts, vostè? quants en té?, estan al seu càrrec? etc...
Jo sóc del parer que la jubilació s’ha de preparar, si es pot. Tinc amics i persones properes a les que la jubilació els va arribar d’una manera sobtada i no volguda. Pràcticament per a tots ha estat un malson que els ha comportat moltes dificultats a l’hora d’assumir el seu nou estat i de planificar el seu dia a dia.


Una bona planificació feta amb temps suficient per pensar-hi, no només permet saber què és el que hom voldrà fer després de deixar la seva activitat professional, sinó que facilita l’adaptació a la nova situació, de tal manera que fins i tot es pot donar el cas que abans d’arribar-hi ja s’estigui esperant amb una certa il·lusió.


Això està a les antípodes de la situació en què es troba la persona a qui la jubilació li arriba forçadament i inesperadament, o de la que no s’ha preocupat en pensar-hi fins que no la té a sobre.
Amb tot, crec que el més important, a banda de saber com ocupar el nostre temps, ara que en som propietaris, és mantenir ocupat el nostre CERVELL.


Tot el que he dit fins ara hi ajuda, però el que s’ha de aconseguir és mantenir l’activitat intel·lectual, al nivell de cadascú, de manera que es retardi al màxim possible la inevitable i constant pèrdua de matèria grisa (neurones). Que "LA" neurona ens duri el màxim temps possible.


No menys importància li dono a l’aspecte físic, que també s’ha de planificar i practicar, fent bo allò de “mens sana in corpore sano”.
En fi, això es el que ha donat de sí aquest escrit, que no ha pretès res més que aprofitar l’ocasió d’escriure sobre allò que penso en aquests dies i que forma part de la preparació de la meva pròpia jubilació.
Moltes gràcies i fins a la propera.


Manel